I si l’univers fos cíclic? La teoria de Roger Penrose

El Big Bang és, avui dia, el model més acceptat per explicar l’origen de l’univers. Segons aquesta teoria, tot el que existeix va començar fa uns 13.800 milions d’anys en un estat d’energia i densitat extrema. Des de llavors, l’univers s’ha anat expandint i refredant fins a esdevenir el cosmos que coneixem.

Però no tothom està del tot satisfet amb aquesta història. El físic britànic Roger Penrose, premi Nobel de Física el 2020, ha defensat durant anys una visió diferent: la idea que l’univers és cíclic, que no hi va haver un “començament absolut” sinó una successió de universos que neixen i moren en un procés continu.

Penrose en diu la teoria del Cicle Cosmòlogic Conforme (CCC). La idea, molt resumida, és que quan l’univers s’expandeix tant que totes les galàxies s’allunyen i les estrelles s’apaguen, el cosmos esdevé un immens desert de fotons i partícules sense massa. En aquest estat, paradoxalment, el temps i l’espai perden significat i, segons Penrose, això es pot descriure matemàticament com l’inici d’un nou Big Bang. És a dir: el final d’un univers és el començament del següent.

Per què surt aquesta teoria ara en el debat? Perquè les observacions del telescopi James Webb han detectat galàxies sorprenentment massives i organitzades en èpoques molt primerenques, només uns 300–500 milions d’anys després del Big Bang. Això incomoda el model estàndard, que esperava galàxies més petites i caòtiques en aquells temps.

Penrose i altres científics suggereixen que aquests resultats podrien encaixar millor amb un univers cíclic: si cada nou univers hereta alguna “estructura” o informació de l’anterior, això podria explicar per què el cosmos sembla haver arrencat tan ràpid.

No és la primera vegada que Penrose intenta trobar proves del seu model. Fa uns anys va afirmar veure “cercles” en el fons còsmic de microones —una mena d’empremtes deixades per universos anteriors—, però molts físics van criticar la interpretació i van considerar que era estadísticament poc sòlida.

Així i tot, la idea d’un univers cíclic té un atractiu profund. Per una banda, evita el problema filosòfic de l’“inici absolut”: si hi ha hagut un Big Bang, què hi havia abans? En el model de Penrose, no hi ha un “abans” final, sinó una successió infinita d’universos. Per altra banda, ens obliga a pensar que la història còsmica no és única, sinó una cadena sense fi de creació i destrucció.

La major part de la comunitat científica segueix considerant el Big Bang com el millor model disponible, però el debat continua obert. I potser el James Webb, amb els seus ulls capaços de veure tan lluny, acabarà donant pistes decisives.

Imaginar que vivim en un univers que no és el primer ni serà l’últim té alguna cosa d’inquietant i alhora de consolador. Som una baula en una cadena interminable de cosmos que neixen i moren. I encara que no sapiguem si Penrose té raó, la seva proposta ens recorda que la ciència no només descriu, sinó que també s’atreveix a imaginar.