Som una excepció o una regla de la naturalesa?

Quan mirem el cel nocturn, ple d’estrelles que parpellegen en silenci, és difícil no sentir una punxada de curiositat: som una excepció de l’univers o som una regla més dins del seu mecanisme?
Som una raresa o una conseqüència natural del cosmos?

És una pregunta incòmoda, perquè posa en joc la nostra importància i, alhora, la nostra petitesa.

La intuïció humana: voler ser especial

Admetem-ho: a la humanitat li agrada pensar que és especial. Durant segles vam creure que la Terra era el centre de tot, que el Sol girava al nostre voltant, que érem el punt culminant de la creació.
Quan la ciència ens va treure aquest pedestal, vam descobrir que som només un planeta més, orbitant una estrella comuna en un braç qualsevol d’una galàxia entre milers de milions.

Però això vol dir que som insignificants? O que formem part d’un patró repetit per tot el cosmos?

Les xifres del cosmos no ajuden a sentir-nos únics

Hi ha aproximadament 200.000 milions de galàxies, cadascuna amb centenars de milers de milions d’estrelles.
Moltes d’aquestes estrelles tenen planetes. I molts d’aquests planetes són rocosos, temperats, situats en zones habitables.

Si la vida fos un miracle únic, seria d’una improbabilitat gairebé ofensiva.
Però la naturalesa no sembla gran cosa amant de les excepcions; tendeix a repetir patrons quan les condicions es donen.

L’argument que ens fa més “normals”

Hi ha una idea senzilla, però potent:

Si l’univers pot fer alguna cosa un cop, gairebé sempre la farà més vegades.

La vida es basa en química, i la química és universal.
Els elements que formen el nostre cos —hidrogen, carboni, nitrogen, oxigen— són comuns.
Les estrelles fabriquen aquests elements cada dia, i els escampen per l’espai amb explosions i vents estel·lars.

Res del que som és estrany.
Som combinacions habituals d’elements comuns. D’aquesta química universal en diuen, de vegades, “l’arbre còsmic”. I nosaltres en som una branca, no el tronc.

Però llavors… on és tothom?

Aquí ve la paradoxa.
Si la vida és probable, per què no hem trobat encara altres civilitzacions?
Per què el silenci còsmic és tan absolut?

La famosa Paradoxa de Fermi ens recorda que la pregunta no és trivial.
Potser la vida és comuna, però la vida complexa és rara.
O potser civilitzacions avançades duren poc, o esdevenen invisibles.
O potser no busquen el mateix que nosaltres.

Som una excepció? Sí i no

La veritat —i aquí entra la part més humana del tema— és que som excepcionals per a nosaltres mateixos.
Existim, pensem, recordem, dubtem.
Som una consciència que ha emergit en un racó fràgil del cosmos i que ara mira enrere preguntant-se d’on surt.

A escala còsmica, però, probablement som més aviat una regla.
Un resultat natural de la química, del temps i de la improbabilitat repetida milions de vegades fins que funciona.

Una regla amb forma de pregunta

Sigui com sigui, la nostra existència és estranya i preciosa.
No cal ser únics per tenir valor.
Potser som una regla —un patró còsmic més—, però som una regla que sap que existeix, que mira el cel i es pregunta què hi ha més enllà.

Potser aquesta capacitat de preguntar-nos ja és prou miracle.