PER QUÈ EXISTIM?

Quan al vespre aixeco els ulls i veig el cel ple d’estrelles, gairebé sempre em ve la mateixa pregunta al cap: per què existim? És una pregunta tan vella com la humanitat, però cada generació la torna a fer com si fos nova, perquè mai té una resposta definitiva.

La ciència ens dona fragments de resposta. La biologia explica que existim perquè la vida va aparèixer a la Terra fa uns 3.800 milions d’anys i, a base de mutacions i selecció natural, va anar evolucionant fins a convertir-se en nosaltres. Som el resultat d’un procés llarguíssim, gairebé impossible d’imaginar en tota la seva magnitud. La cosmologia hi afegeix que l’univers té unes condicions molt concretes —constants físiques, energia, matèria— que permeten que hi hagi planetes habitables i, en algun racó, consciència.

Però la pregunta no és només “com” existim, sinó per què. I aquí entren la filosofia i la introspecció personal. Hi ha qui diu que no hi ha cap “per què”, que l’univers simplement és, i nosaltres som una casualitat còsmica. Hi ha qui pensa que la consciència humana ens obliga a buscar un sentit: inventem religions, mites, teories, només per poder conviure amb el buit de no saber.

Potser existim perquè l’univers volia observar-se a si mateix. Potser existim perquè, dins del caos, sempre hi acaba apareixent alguna mena d’ordre. Potser no hi ha un perquè, i justament això ens dona la llibertat de crear-lo.

Però hi ha també una resposta més íntima, més domèstica. Existim perquè cada matí ens llevem i decidim continuar. Existim perquè ens emocionem amb una cançó, amb un record, amb un paisatge. Existim quan cuidem algú o quan algú ens fa riure.

Potser la gran resposta no és cap teoria còsmica, sinó un fet molt senzill: existim perquè vivim, i viure ja és prou misteri i prou miracle per si sol.