Com sabem l’edat de l’univers?

Quan mirem el cel de nit, veiem el passat. La llum de les estrelles triga anys, segles o mil·lennis a arribar fins aquí. Però fins on podem mirar enrere?
I sobretot, com sabem quan va començar tot? Com podem posar una data a l’univers sencer?

El rellotge còsmic

La resposta no prové d’un sol experiment, sinó d’una xarxa d’indicis que, com peces d’un trencaclosques, encaixen per formar una història coherent.
Avui, els astrònoms calculen que l’univers té uns 13.800 milions d’anys, amb un marge d’error petitíssim. Aquesta xifra no és simbòlica: és fruit de mesuraments de precisió mil·limètrica, basats en diverses proves independents.

1. L’expansió de l’univers

A començaments del segle XX, Edwin Hubble va descobrir que les galàxies s’allunyen les unes de les altres. Com més lluny són, més ràpid fugen.
Això va portar a la idea que l’univers s’està expandint des d’un punt inicial: el Big Bang.

Si mesurem la velocitat d’expansió —la constant de Hubble— i la traiem enrere en el temps, podem estimar quan tot era concentrat en un sol punt.
Aquest càlcul dona una primera estimació de l’edat de l’univers: al voltant dels 14.000 milions d’anys.

2. Les estrelles més antigues

Una altra pista ve de les estrelles més velles que coneixem.
Alguns cúmuls globulars, com M92 o M4, contenen estrelles amb una antiguitat propera als 13.000 milions d’anys.
Això estableix un límit inferior clar: l’univers ha de ser almenys tan vell com aquestes estrelles.

Els astrònoms utilitzen models d’evolució estel·lar —com canvia una estrella amb el temps— per calcular-ne l’edat.
Quan aquests models coincideixen amb la història de l’expansió, sabem que anem pel bon camí.

3. La radiació de fons de microones

Però la prova més precisa de totes prové de la radiació de fons de microones —la llum més antiga de l’univers.
És el record tèrmic del Big Bang, alliberat uns 380.000 anys després del seu inici.
Satèl·lits com COBE, WMAP i Planck han mesurat amb exactitud les seves petites fluctuacions de temperatura i densitat.

Aquestes dades permeten ajustar els models de cosmologia amb una precisió sorprenent, i d’aquí surt la xifra definitiva:
13.787 ± 0.020 mil milions d’anys.

Un univers amb edat però sense edat

Saber l’edat de l’univers és, en el fons, com mirar el nostre propi arbre genealògic còsmic.
Ens diu quant temps fa que existeixen les galàxies, els àtoms, la llum i, eventualment, nosaltres.

Però hi ha una paradoxa curiosa: encara que el temps va començar amb el Big Bang, no hi havia “abans”. El temps mateix va néixer amb l’univers.
Així que quan preguntem “què hi havia abans del principi”, la pregunta potser no té sentit. No hi havia “abans”, igual que no hi ha un punt més al nord del Pol Nord.

Mirar el passat per entendre el present

A cada observació, a cada mesura, el que fem és mirar enrere. La llum més antiga que veiem és, literalment, la infància del cosmos.
I tot i això, encara ens queda molt per entendre: com va sorgir el temps, per què les constants físiques tenen els valors que tenen, i què hi haurà després.

Saber l’edat de l’univers no ens diu només quant fa que existeix, sinó que ens recorda que formem part del seu temps —que som una expressió breu, però real, d’aquests 13.800 milions d’anys d’evolució còsmica.