Què passaria si no existís la mort? Canviaria la manera de mirar el cosmos?

Imaginem per un moment un univers sense mort.
Un món on res s’acaba, on tot perdura, on cap ésser viu ni cap estrella s’apaga mai. Pot sonar com un somni d’immortalitat, però… què vol dir viure si res no mor?

La mort com a part del mecanisme còsmic

A l’univers, la mort no és una excepció: és una condició necessària.
Les estrelles moren, i en morir alliberen els elements que permeten la vida: el carboni, el ferro, el calci dels nostres ossos.
Sense la mort de generacions d’estrelles, nosaltres no existiríem.
Som, literalment, pols d’estrelles reciclades.

Si les estrelles no morissin, l’univers seria un lloc fred, uniforme i immòbil, sense canvi ni evolució.
La mort, al cosmos, no és el final: és el mecanisme que fa possible el naixement de nous mons.

La paradoxa de l’eternitat

Ara imaginem que els humans tampoc moríssim mai.
Sense el límit del temps, què ens motivaria? Quin sentit tindrien les decisions, els amors, les pors, els projectes?
La consciència de la mort és el que ens dona urgència, profunditat i valor.
Saber que tot s’acaba fa que cada instant sigui únic i irrepetible.

Sense la mort, potser deixaríem de mirar el cel amb la mateixa emoció.
El misteri deixaria de ser urgent, i l’admiració es podria convertir en rutina.
Potser fins i tot el desig de conèixer, de comprendre l’univers, s’apagaria lentament.

El cosmos i el temps

Tot el cosmos està teixit amb el pas del temps.
La mort, en realitat, és només una expressió del temps en acció.
Cada cosa té un inici i un final, i aquest moviment és el que genera forma, estructura i història.

Un univers sense mort seria un univers sense temps.
Un instant etern, estàtic, sense evolució, sense records ni futurs.
I, paradoxalment, això no seria vida: seria silenci.

Viure sabent que tot passa

Potser la mort no és l’oposat de la vida, sinó la seva condició.
És el que fa que el temps tingui direcció, que les històries tinguin sentit i que la bellesa sigui possible.
El que ens commou del cosmos —una posta de sol, una estrella que explota, una galàxia que s’allunya— és precisament que tot això canvia.

Si no existís la mort, no existiria tampoc el desig de mirar el cel.
Perquè el cel, en el fons, és el mirall del nostre propi pas pel temps: un record que tot el que neix, brilla i s’apaga forma part d’un mateix ritme universal.

Potser la mort no és el final de res, sinó el pols que manté viu el cosmos.