Per què hi ha alguna cosa en comptes de no res?

És potser la pregunta més antiga i, alhora, la més difícil de totes.
Quan mirem el cel de nit i veiem aquell immens silenci ple d’estrelles, és inevitable preguntar-se: per què existeix alguna cosa en comptes de no res?
Per què hi ha univers, matèria, temps, consciència… quan podria perfectament no haver-hi res?
El misteri del principi
Des de la física moderna, sabem que l’univers —tal com el coneixem— va començar fa uns 13.800 milions d’anys amb el Big Bang. Però el Big Bang no explica el perquè de la seva pròpia existència. Explica com es va expandir l’univers, no per què va començar.
Alguns físics suggereixen que el “no-res” absolut potser no existeix: fins i tot el buit quàntic, aparentment buit, batega amb energia i fluctuacions constants. D’aquestes fluctuacions, segons certes teories, podria haver sorgit espontàniament l’univers.
Però això ens porta a una altra pregunta: per què existeix el buit quàntic? Per què existeixen les lleis físiques que permeten que hi hagi alguna cosa?
La paradoxa del no-res
El “no-res” absolut és una idea molt humana, gairebé metafísica. En la natura, potser no hi ha mai un veritable no-res. Sempre hi ha energia, potencialitat, camp, temps. Potser el “no-res” és, de fet, impossible.
Com deia Stephen Hawking: “Perquè existeixen les lleis de la física, l’univers pot crear-se i es crearà a si mateix del no-res.”
Això pot sonar satisfactori per a alguns, però per a d’altres obre encara més preguntes. Si les lleis permeten que l’univers aparegui, d’on surten les lleis mateixes?
Entre la ciència i la filosofia
Aquí la ciència i la filosofia s’abracen i es confonen. Els físics poden descriure el com, però el “per què” toca el terreny del significat.
Potser hi ha alguna cosa perquè el no-res seria inestable —perquè fins i tot el buit tendeix a fluctuar, a generar existència.
O potser hi ha alguna cosa perquè havia d’haver-hi alguna cosa, i nosaltres som simplement el resultat inevitable d’un univers capaç de pensar-se a si mateix.
Altres veus, més filosòfiques, proposen que la pregunta mateixa potser és un error: potser el “per què” només té sentit dins l’univers, però no abans d’ell.
El miracle d’existir
Sigui com sigui, el fet que hi hagi alguna cosa —un univers, nosaltres, aquesta pregunta— és extraordinari.
Podríem no existir. No hi ha cap raó lògica per la qual hagués de ser d’aquesta manera, i tanmateix aquí som, mirant el cel i preguntant-nos d’on surt tot plegat.
Potser la resposta definitiva no és una equació, sinó una emoció: l’admiració.
Existim, i això ja és un miracle. Un miracle sense autor, o amb tots els autors possibles.
I potser no cal saber per què hi ha alguna cosa: potser n’hi ha prou amb el fet, radical i bell, que hi sigui.