Viatge cap a l’exterior (Article 6): L’univers observable i més enllà

Fins ara hem recorregut capes cada cop més grans: el sistema solar, el nostre Barri Local d’estrelles, el Grup Local de galàxies, el Supercúmul Laniakea i, finalment, la Xarxa Còsmica. Però, si seguim ampliant l’horitzó, ens trobem amb un límit natural: el de l’univers observable.

Què vol dir “observable”?

L’univers té uns 13.800 milions d’anys d’edat. Això vol dir que la llum només ha tingut aquest temps per viatjar. Quan mirem molt lluny, veiem galàxies tal com eren fa milers de milions d’anys, fins arribar a un punt en què ja no hi ha llum més antiga que ens pugui arribar.

El radi de l’univers observable és d’uns 46.000 milions d’anys llum en totes direccions. És una xifra sorprenentment gran, perquè durant tot aquest temps l’univers s’ha anat expandint, estirant l’espai mateix. Així, encara que el Big Bang va ser fa 13.800 milions d’anys, el límit observable avui és molt més lluny.

Què hi ha més enllà?

El més probable és que l’univers continuï molt més enllà del que veiem. Potser és immensament més gran, o fins i tot infinit. La part observable seria només un fragment minúscul del tot.

És com estar enmig d’un bosc immens amb una llanterna petita: només veiem els arbres que la nostra llum il·lumina, però intuïm que el bosc continua més enllà de la foscor.

Hipòtesis més atrevides

Hi ha teories que van encara més lluny:

• Inflació eterna: suggereix que el nostre univers és només una bombolla dins d’un multivers, on n’hi hauria d’altres amb lleis físiques diferents.

• Universos cíclics: la idea de Roger Penrose que cada univers és el resultat de la mort d’un univers anterior.

• Realitats desconegudes: models encara més especulatius que parlen de dimensions ocultes o estructures que no podem percebre.

Cap d’aquestes idees no està demostrada, però totes tenen en comú una cosa: ens recorden que el nostre coneixement és parcial i que sempre hi haurà un “més enllà” que se’ns escapa.

El límit del viatge

El nostre viatge cap a l’exterior acaba aquí, a la frontera del que podem observar. Més enllà, tot són hipòtesis, somnis i preguntes obertes. Però això no és un final decebedor: al contrari, és un final que ens convida a seguir buscant.

Quan aixequem la vista al cel i veiem només un trosset d’univers, hem de recordar que darrere d’aquesta finestra hi pot haver molt més: galàxies invisibles, mons desconeguts, potser fins i tot altres universos.

El Viatge cap a l’exterior ens ha portat del nostre petit planeta fins a les fronteres de l’univers conegut. I ens deixa amb una sensació clara: com més descobrim, més gran es fa el misteri.

Potser aquest és el veritable destí de qualsevol viatge còsmic: no arribar a un final, sinó obrir cada vegada més preguntes.