Les primeres galàxies: els ulls del James Webb

Quan el telescopi espacial James Webb va començar a enviar imatges el 2022, molts astrònoms van sentir que estaven obrint una finestra directa al passat remot. I no és una metàfora: la llum que veiem de les galàxies llunyanes ha trigat milers de milions d’anys a arribar fins a nosaltres. És com mirar un àlbum de fotografies còsmiques on les pàgines més velles són també les més difícils de veure.

El Webb, amb la seva sensibilitat en l’infraroig, ha permès observar objectes tan antics que es van formar només 300 o 500 milions d’anys després del Big Bang. Tenint en compte que l’univers té uns 13.800 milions d’anys, estem parlant de mirar gairebé fins als seus primers batecs.

El descobriment va sorprendre molts científics. Fins llavors es pensava que les primeres galàxies haurien de ser petites, desordenades i molt difuses, perquè l’univers encara era jove i el gas no s’havia organitzat prou. Però el Webb va mostrar galàxies sorprenentment massives i brillants en aquella època tan primerenca. Com era possible que s’haguessin format tan ràpid?

Això ha generat diverses hipòtesis. Alguns investigadors creuen que potser el procés de formació d’estrelles en els primers temps era molt més eficient del que havíem imaginat. Altres apunten que podria haver-hi errors en les estimacions de distàncies: mesurar l’edat d’una galàxia a partir del seu desplaçament cap al vermell (el famós redshift) no és una feina senzilla. Però la majoria coincideixen que el Webb ens obliga a revisar alguns dels models clàssics de l’evolució còsmica.

També hi ha qui veu en aquests resultats una pista sobre la matèria fosca. Si les galàxies es van formar tan ràpid, potser la matèria fosca va jugar un paper encara més fonamental, creant grumolls gravitacionals on el gas es podia acumular i encendre les primeres estrelles.

Més enllà de la teoria, la imatge és poderosa: en aquells temps, l’univers encara estava envoltat d’una mena de boira d’hidrogen neutre, i les primeres galàxies actuaven com petits fars que anaven il·luminant i aclarint el cosmos. És l’època que els astrònoms anomenen reionització, quan la foscor inicial es va transformar en un univers transparent.

Pensar que podem veure galàxies nascudes tan a prop del Big Bang és gairebé vertiginós. Ens recorda que, quan mirem el cel, no només veiem espai: veiem temps. Cada punt de llum és un missatge enviat fa milions o milers de milions d’anys, i ara, amb el James Webb, aquests missatges ens arriben des dels orígens mateixos.

Què ens diuen aquestes galàxies primerenques? Encara no ho sabem del tot. Potser que l’univers és més eficient i més ràpid del que crèiem. Potser que els nostres models encara són massa simples. O potser, senzillament, que el cosmos és un narrador pacient, que només deixa entreveure fragments del seu gran relat.

El que és segur és que cada nova imatge del Webb no és només un descobriment científic: és també una invitació a seguir preguntant-nos.