Som sols a l’univers?

Quan miro el cel nocturn, tan immens i silenciós, és inevitable que em pregunti si de debò estem sols. Les estrelles semblen infinits punts de llum, cadascun amb el seu sistema planetari, i costa de creure que en tota aquesta immensitat només hi hagi vida en un petit planeta blau a la vora d’una estrella mediocre.

La ciència ens diu que la vida, tal com la coneixem, necessita unes condicions molt concretes: aigua líquida, una temperatura moderada, elements químics com el carboni, l’oxigen o el nitrogen. I l’astronomia ens mostra que només a la Via Làctia hi podria haver milers de milions de planetes potencialment habitables. Les estadístiques semblen jugar a favor de la vida.

Però aquí apareix el famós “paradoxa de Fermi”: si l’univers és tan gran i hi ha tants planetes, per què no en veiem cap senyal? Per què ningú no ha vingut, per què no escoltem cap missatge? Potser la vida és més rara del que ens pensem, o potser la vida apareix sovint però costa immensament que arribi a ser intel·ligent i tecnològica.

També és possible que la vida hi sigui, però massa lluny per comunicar-se. Les distàncies còsmiques són gairebé impossibles d’assumir: la galàxia més propera, Andròmeda, és a més de dos milions d’anys llum. Qualsevol missatge trigaria més del doble a anar i tornar. Potser hi ha altres “nosaltres”, però mai ens arribarem a conèixer.

Més enllà de la ciència, hi ha també la mirada personal. Ens preguntem si estem sols perquè, en el fons, ens costa acceptar la soledat. Busquem companys còsmics com busquem companyia en la vida diària. Imaginem extraterrestres perquè ens fa vertigen pensar que l’univers pugui ser tan immens i tan buit alhora.

Potser som sols, i això ens converteix en un tresor insubstituïble. Potser no ho som, i encara falta temps perquè ens en adonem. En qualsevol cas, hi ha un fet innegable: ara mateix, aquí i avui, la vida és a la Terra. I depèn de nosaltres cuidar-la.

Som sols a l’univers? Encara no ho sabem. Però mentre busquem la resposta, potser ja tenim prou feina a no estar sols entre nosaltres.